Inspeccions SGAE: La difusió gratuïta de fonogrames no dóna dret a una remuneració als seus productors

Un dentista que difon de manera gratuïta fonogrames a la seva clínica dental no duu a terme una “comunicació al públic” en el sentit del Dret de la Unió Europea i de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 15 de març de 2012.

Des del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya es té constància que la Societat General d’Autors i Escriptors (SGAE) està requerint a diverses clíniques dentals per a què sol·licitin la llicència d’autorització per poder difondre fonogrames i abonin els suposats drets de propietat intel·lectual.

En aquest sentit, des del COEC entenem que la utilització de fonogrames a clíniques dentals privades no constitueix una comunicació pública en relació amb el que disposa la Sentència de 15/03/2012 en l’assumpte C-135/2010 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Després que la Società Consortile Fonografici (SCF) demandés davant els tribunals italians a un dentista amb la finalitat que es declarés que aquest difonia a la seva consulta odontològica privada de Torí, com a música de fons, fonogrames subjectes a protecció i que l’esmentada activitat estava subjecta al pagament d’una remuneració equitativa, la Corte d’appello di Torino (Tribunal d’apel·lació de Torí, Itàlia), va decidir sotmetre aquesta qüestió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que en data 15 de març de 2012 va dictar una sentència que desgrana perfectament el concepte “comunicació al públic”.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a la seva sentència, va respondre a l’aspecte de si el concepte de “comunicació al públic” comprèn la difusió gratuïta de fonogrames en el consultori privat d’un dentista. En aquest sentit, el Tribunal de Justícia va determinar que procedeix apreciar la situació d’un usuari concret i la del conjunt de les persones a les que l’usurari comunica els diferents fonogrames protegits. Per això, s’han de tenir en compte diferents criteris complementaris, de naturalesa no autònoma i dependents els uns dels altres.

Entre els criteris esmentats figuren els següents:

Primer.- El paper que desenvolupa l’usuari, el qual duu a terme un acte de comunicació quan intervé, amb ple coneixement de les conseqüències del seu comportament, per donar als seus clients accés a una emissió de difusió que conté una obra protegida.

Segon.- El “públic” ha d’estar constituït per un número indeterminat de possibles destinataris i integrat per un número considerable de persones.

Tercer.- El TJUE ha declarat que també constitueix un criteri pertinent el caràcter lucratiu de la “comunicació al públic”. D’aquí, s’extreu que el públic al que es destina la comunicació és, per una part, el contemplat com a objectiu per l’usuari i d’altra banda, receptiu, d’una forma o una altra, a la seva comunicació, i no “captat” per atzar.

De la sentència indicada es poden extreure les següents conclusions:

Primera.- El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va assegurar que un odontòleg o metge estomatòleg que difon de manera gratuïta fonogrames al seu consultori pels seus pacients, que en gaudeixen independentment de la seva voluntat, no duu a terme una “comunicació al públic” en el sentit del Dret de la Unió.

Segona.- Tot i que el dentista intervingui sent coneixedor de la difusió dels esmentats fonogrames, els seus pacients formen normalment un conjunt de persones amb una composició estable, i per tant constitueixen un conjunt de destinataris potencials determinats i no persones en general.

Tercera.- Pel que fa al número de persones per a les que el dentista difon i permet sentir el mateix fonograma, el número d’aquestes persones és escàs, fins i tot insignificant, ja que el cercle de persones presents simultàniament al seu consultori és, en general, molt limitat. Els pacients, tot i que es succeeixin, estan presents a la consulta per torns, per tant no són destinataris dels mateixos fonogrames, especialment en el cas dels difosos a través de la ràdio.

Quarta.- La difusió de fonogrames no té caràcter lucratiu. En aquest sentit, el pacient d’un dentista es presenta a la seva consulta amb l’objectiu de que se li practiqui una atenció odontològica. Per tant no hi ha cap mena de relació entre l’assistència odontològica i la difusió de música.

Cinquena.- Els pacients que accedeixen a determinats fonogrames a una clínica dental ho fan de manera fortuïta i amb independència dels seus desitjos, en funció del moment d’arribada al consultori i de la durada de la seva espera així com de la naturalesa del tractament que se’ls hi practiqui. Per aquest motiu, no pot sospitar-se que el conjunt de pacients d’un dentista sigui receptiu respecte la difusió de que es tracti.

Sisena.- La difusió de fonogrames com a música de fons a les clíniques, en presència de pacients, no pot suposar-ne de forma raonable un augment, ja que no es poden augmentar els preus dels tractaments que els odontòlegs proporcionen i no pot per si sola, repercutir de cap manera en els ingressos de l’odontòleg.

 

Per tot el que hem exposat, des del COEC entenem que l’esmentada difusió no confereix als productors de fonogrames el dret a percebre una remuneració.

 

Desembre 2017

Assessoria Jurídica
Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedIn